Relat del 17 de febrer. L’home-màquina en l’art i la ciència

A la sessió d’avui, la Yolanda Jolis ens ha explicat com els artistes apliquen la tecnologia a l’art, i de vegades fins i tot fan avançar la ciència per poder realitzar les seves obres, i la Rocio Lara, responsable de l’àrea educativa de Robo-tica, ha incidit en com els científics també molts cops esborren la, suposada, frontera, entre ciència i art.

La tecnologia al servei de l’art

Per començar, la coordinadora d’educació del MACBA ha fet una selecció d’artistes que fan servir la tecnologia com a eina artística, que podeu, a més d’en aquesta entrada del bloc, consultar aquí. A Remote control, Jana Sterbak concep una crinolina motoritzada que es mou amb un comandament a distància, una armadura metàl·lica que sembla sorgida d’un film de ciència-ficció en què el cos que s’hi introdueix- molts cops amb ajuda d’algú altre donades les dimensions de l’aparell- pot decidir la seva trajectòria si controla els comandaments, però, també pot esdevenir una marioneta, si aquests estan en mans d’algú altre que el pot conduir com li plagui.

També el poder i la disciplina imposats de forma autoritària en el cos, sobre els que tan bé va reflexionar Michel Foucault amb conceptes com el de biopolítica o de cos “dòcil”, són el tema de la instal·lació The killing machine de Janet Cardiff i George Bures Miller. Els artistes inspiren la seva obra en la sinistra màquina de tortura de A la colònia penitenciària de Kafka, un dispositiu que escriu sobre la pell del condemnat el seu crim.

Quan un cos ens és estrany, o estranger, ho volguem o no, de forma més o menys manifesta, ens mantenim a una certa distància. Kristof Wodiczko construeix el Bàcul alienígena, per investigar i trencar les distàncies físiques que molts cops es donen forma plenament física, corporal, amb els immigrants. L’artista polonès situa en un bastó un petit monitor de televisió en el que hi ha la història del portador de l’objecte. Les petites dimensions de la imatge ens conviden a escurçar les distàncies físiques amb el nostre interlocutor.

Si Wodiczko ens convida a mirar amb altres ulls a l’estranger, a l’altre, a aquell que ens és estrany, Antoni Abad atorga visibilitat a col·lectius marginats, com els taxistes a Mèxic o els Motoboys de Brasil, que els mitjans de comunicació no mostren en la seva imatge esbiaixada del món. De forma pionera l’artista català inicia el 2004 una sèrie de projectes en què els telèfons mòbils, que comencen en aquella època a incorporar càmeres de foto i vídeo, esdevenen el “bàcul” amb el que diferents col·lectius es tornen visibles, projectant la seva quotidianitat, les seves cròniques, en imatges a Internet. Avui, deu anys després els diferents projectes s’apleguen a megafone.net, que dóna nom a l’exposició que podeu visitar aquests dies al MACBA, Antoni Abad és un clar exemple de com l’art pot fer avançar la tecnologia, doncs quan va començar a treballar les xarxes socials no existien com les coneixem avui, i no existien sistemes com Android en els telèfons mòbils. Si en voleu saber una mica més, podeu llegir aquesta entrevista.

 Robots actors i robots infermeres. La relació home-màquina

Abans de començar el taller de robòtica, la Rocío Lara ha aportat un  nou punt de vista en la relació entre art i tecnologia: el dels científics que treballen en una frontera molt voluble entre art i ciència, en concret en relació amb la seva especialitat: la robòtica. La responsable dels serveis educatius de Robo-tica, ens mostra una sèrie d’iniciatives que tenen com a objectiu investigar la relació de l’home i la màquina, que també podeu explorar aquí. És el cas del treball de Ioshi Ishiguro, creador d’un androide concebut amb els seus trets físics, com un bessó cibernètic del científic, amb el que ha dut a terme diversos experiments per esbrinar la manera en què els humans ens relacionem amb aquest tipus de robots. El laboratori d’Ishiguro ha dut a terme diferents experiments per saber com ens relacionem amb aquests robots, i com reaccionem davant la seva preséncia. Així, al Festival Grec, Seneindan, una companyia de teatre japonesa, va presentar les Tres Germanes de Txejov, on el paper d’una de les germanes era un androide i el majordom de la família era un robot. Després de la funció es preguntava als espectadors les seves impressions sobre l’obra i, més concretament, la seva opinió sobre l’aparició dels robots en escena.

En un altre experiment que ens explica la Rocio Lara, es va situar un robot en la consulta del metge, convidant al pacient a empatitzar amb la màquina. Ella ens explica com l’acceptació de les màquines és molt important, doncs, cada cop hi són més present en la nostra vida quotidiana. Un tema que també va ser explorat des del cinema en la cèl.lebre Blade Runner de Ridley Scott, i també per Steven Spielberg, director d’una pel·lícula concebuda per Stanley Kubrik abans de morir, un film que precisament es titula Intel·ligència Artificial.

A continuació hem començat la part més pràctica de las sessió. La Rocio ha introduït el taller amb una important reflexió sobre la necessitat d’una bona educació en tecnologia i programació:

“Es tracta de construir i programar un petit robot. La intenció de programar-ho és perquè estem cada vegada més immersos en un món tecnològic on fins i tot el dispositiu mòbil que portem a la butxaca és susceptible de programar-se. Cada vegada trobem més les famoses aplicacions (apps), cada vegada més un usuari pot dissenyar a mida el que vol que surti en patalla i com vol comunicar-se amb la gent. Ens estem trobant que acada cop és més necessària una alfabetització des del punt de vista de la programació. Hi ha un pedagog molt reconegut dins l’àrea educativa, Michel Resnick, que va idear el programari Scratch que gaudeix d’una gran acceptació a nivell mundial perquè és una eina per ensenyar a programar els nens- els permet crear de forma senzilla jocs, animacions i històries interactives . Des dels 6 7 anys es poden fer amb aquest programa. Resnick, que forma part el MIT, afirma que si no ensenyem a programar serem programats. Sense saber llegir no ens podriem expressar, i aprendre ens donava eines per tenir un pensament crític, i defensant certes idees. Salvant distàncies, ens trobem en aquest punt, o aprenem una mica el tarannà de la programació o ens perdrem en un món cada cop més tecnificat. D’altra banda, com hem vist, amb els exemples que us hem presentat, que també és una forma per expressar art, el tenir eines per controlar per exemple els llums, o interactuar amb el medi, ens permet, per exemple, transmetre emocions, artísticament, mitjançant la tecnologia.”

Després de la introducció al taller, ens distribuim en diferents taules, on hi ha el material per construir els robots. Davant nostre tenim una petita maleta plena de peces de plàstic de diferents tamanys i colors i un llibre d’instruccions. Som, ens explica la Rocio, davant un sistema de robòtica educativa, que ens permet construir i controlar un robot de forma ràpida i senzilla. Mans a la feina! Seguint amb cura les instruccions i les indicacions de la Rocio, les petites peces de plàstic, amb el motor i els sensors, s’han convertit en un robot!

Procés de construcció d'un petit robot programable abans de programar-lo

Hem seguit amb atenció les instruccions, les diferents fases de la  construcció d’un robot programable

Però desprès del procès de construcció, queda la programació. La Rocio Lara ens ensenya a definir els paràmetres del nostres recent creats robots. Quants segons volem que el robot avanci? Així, desprès de la construcció i de situar correctament els circuits d’entrada i sortida… hem hagut de definir la trajectòria dels nostres robots. Mentre ens sorprenem veient les màquines desplaçant-se, la Rocio ens ha explicat que de vegades s’han format veritables coreografies de robots. Sense cap mena de dubte ens queda tot un món per descobrir.

El pròxim 17 de març a “Work in progress”  els participants de Sistemes Oberts posaran en comú els seus projectes. L’objectiu de la sessió -conduïda per Josep Perelló, professor agregat al departament de Física Fonamental de la UB, i Yolanda Jolis, historiadora de l’art i coordinadora del departament d’Educació i Mediació del MACBA-  és debatre la feina dels grups de treball formats durant el curs. Recordem que els sistemes són oberts! És a dir que si el que es presenten són projectes en procés, també s’hauran assolit els objectius del curs. Bona feina!

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en experimentalitat artística, quarta sessió, robòtica i educació i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.