Relat del 16 de desembre. Sistemes de coneixement

SISTEMESOBERTS_16 _DESEMBRE_001La segona sessió de Sistemes Oberts ha estat conduïda per l’artista Erick Beltrán, amb obra a la Col·lecció MACBA, i Pere Castells, llicenciat en Ciències Químiques en l’especialitat d’Orgànica per la UB i responsable del projecte Bullipèdia, que la Fundació El Bulli du a terme conjuntament amb la UB.

L’artista Erick Beltrán obre la sessió presentant els punts en comú entre l’artista i el científic:

“Aquest és un experiment que fem Pere i jo. Davant la invitació de Sistemes Oberts ens vam preguntar què tenim en comú, i vam descobrir que a tots dos ens interessa saber cóm es forma el coneixement.”

1. Què és el coneixement? Teories del color.

“Com podem dir que una cosa és el que és?” En els sistemes de coneixement especialitzats cada cop més s’incideix en el fet que el que determina aquest “coneixement” és com accedim a les coses. Per això sorgeix la qüestió de com percebem el món, mitjançant quines sensacions. L’exemple que tria Erick Beltrán és la nostra percepció del color:

“La premissa és que el color no existeix. El món, l’univers, no tenen colors. Llavors, sorgeixen dues preguntes davant d’aquest plat “groc” que hi ha sobre la taula. Per què és groc? I, és que una altra persona veurà el mateix groc que jo?…”

D’aquestes preguntes, passant del color a la nostra percepció general… sorgeixen d’altres com: Com ho percebo? Quins són els sistemes per arribar a un coneixement comú? Podem arribar a percebre com percep una altra persona.

SISTEMES OBERTS 16_DESEMBRE_002

A continuació Erick Beltrán ens parla de l’espectre visible– que determina que veiem uns o altres colors- i també de “l’efecte Land”, que, a partir d’una sèrie d’experiments amb diapositives i filtres de color i il·lustra la facilitat amb què el cervell és “enganyat” a percebre els colors. Doncs els colors que veiem depenen en part de les relacions mútues d’un mateix context i també dels colors que esperem veure.

2. Gustos i colors. De la vista al paladar.

Després de la intervenció d’Erick Beltràn, Pere Castells, porta les seves reflexions sobre la relativitat del color, i les teories del coneixement entorn el fet visible, al seu terreny.

Ha arribat el moment d’experimentar!

Castells introdueix la part pràctica “L’Erick comentava que els colors existeixen al nostre cervell per tota una sèrie de condicionants, relacionats també amb la biologia, l’estructura del cervell… Partint de la base de què tots dos vam comentar que ens interessava molt el tema del color, hem fet tres grups, dels que resulten aquestes taules distribuïdes de diferent manera a on hem distribuït diferents ingredients… També hem posat plats de diferents colors.”

Les primeres qüestions que ens fa el científic són:

Amb la cuina amb quins colors juguem? És el torn de descobrir els “tons” culinaris… passem de la visió al sentit del… gust. “Avui la ciència ens marca cinc gustos bàsics”, ens explica Castells. “El color, els gustos bàsics” continua “són el reflex d’una percepció, que pot ser diferent en funció del qui percep el contingut.” Erick Beltrán ens dóna l’exemple del color rosa, que construïm situant-lo entre el vermell i el blanc en l’espectre visible.

A continuació Pere Castells ens convida a fer l’experiment. A les taules hi ha diferents ingredients, que farem servir més tard per fer un deliciós pastís de cacau. Però no ens avancem! Primer, Pere Castells ens convida a fer un tast molt especial. Seguint les seves indicacions, hem fet diferents infusions; no sabem quins dels gustos bàsics amaguen aquests recipients blancs, amb unes bossetes igualment blanques que hem trobat a les taules.

Els gustos bàsics i l'espectre visible.

Els gustos bàsics i l’espectre visible.

Posem els petits recipients al microones, i amb una cullera de cafè… comencem a provar! Què estrany és sentir el dolç, l’amarg… sense associar-los a cap color, ni a cap aliment. Pere Castells ens convida a endevinar els gustos. “Els gustos bàsics” ens explica Pere Castells “tenen només un producte, la duplicació d’una mol·lècula. És un únic compost. Ni tan sols l’aigua que bevem és pura. A la cuina hi ha molt pocs elements purs. Però en el cas dels 5 gustos bàsics hi ha una substància pura…” Un per un els anem tastant… Sorpresos, desconcertats, divertits i sobretot molt i molt encuriosits:

SISTEMES OBERTS 16_DESEMBRE_005

Quin gust amaga aquesta tisana?

Quines seran aquestes molècules misterioses que determinen els cinc gustos bàsics?

Després de tastar, escoltem el que diu l’expert:

Dolç. “Tradicionalment es posa sucre i notes molt el dolç de la sacarosa, que és el patró amb què es comparen tots els edulcorants. Molts cops els gustos s’associen als sucres. Però hi ha dolços que no tenen sucre, per exemple aquest. És estèvia, l’esteviosi de l’estèvia, que té deu edulcorants. Aquí hi ha una barreja de dues molècules, tot i que abans parlàvem d’una. Si algú fila molt prim, notarà una mica de gust a regalèssia, propi de l’estèvia. El sucre és dolç i prou.

Pere Castells ens explica els gustos bàsics

Pere Castells ens explica els gustos bàsics

Salat. “Clorur de sodi, una substància pura. I és el patró dels gustos salat. Hi ha components que també donen gustos salats, bàsicament els clorurs de potassi. Però el patró és aquest, i el més utilitzat com el gust salat a la cuina. Com tots els gustos bàsics, el salat és un potenciador del sabor, igual que el gust d’un pastís puja i li posem sucre…”

Umami “El gust umami, al que no estem acostumats perquè no estava incorporat als gustos bàsics. Però si té receptor identificat a les papil·les gustatives, llavors és un gust bàsic. Aquest s’associa als gustos “orientals”, a alguns brous. L’umami aquí és en una molècula que és el glutamat mono sòdic (GSM).”

Àcid: “Molt relacionat amb la cuina, vinagres i fruits àcids. El patró del gust àcid és l’àcid cítric.”

Amarg: “Associat a la quinina, que a diferència dels altres n’he posat molt poca quantitat. S’utilitza molt avui amb la tònica i els gins tònics. Els compostos amargants depenen molt de la societat. Segons les diferents cultures, hi ha qui està més acostumat a l’amargant, com és el cas dels italians, que fan els panellets amb ametlles amargues… ”

“Qualsevol cosa” conclou Castells “que fem a la cuina es relaciona amb aquests potenciadors del gust. La confluència dels gustos bàsics fa que amaguem un o altre. Com quan posem sucre en el suc de la llimona. No enganyem, sinó que combinem els gustos. La cuina combina els gustos per què tot sigui més agradable i el plaer sigui més intens. Hi ha plantes com el “miraculin” que bloquegen els receptors i amaguen els gustos. A combinar els gustos bàsics, a això juguem a la cuina!! I hi ha gustos com el picant que no són catalogats com a tals. Avui en detectem 5 però pot ser que un dia es descobreixi un sisè gust bàsic, quan el puguem associar amb un receptor…”

Si voleu seguir explorant aquest món dels gustos i els colors… la col·lecció del MACBA amaga una obra que és també una cosmogonia visual i gustativa: l’instal·lació Santa Comida (Sant Menjar) de l’artista català Miralda.

Es tracta d’un altar als déus Ioruba, en què els colors ens parlen de la realitat de cada déu i el menjar n’és l’ofrena relacionada amb cada un d’ells.

3. La dansa dels elements. L’univers en un full de paper i en un pastís de cacao.

Si els cinc gustos bàsics s’associen també a diferents sentits. Ens situem plenament en el terreny de la sinestèsia, l’associació de diferents sensacions. Desprès de l’experiment gustatiu Erick Beltrán ens presenta l’ Efecte Kiki i Bouba. El científic Vilayanur S. Ramachandran, reprenent un experiment que va fer a inicis del SXX l’alemany Wolfgang Köhler,  va preguntar a un grup de persones sobre aquestes dues formes, quina seria “Kiki” i quina “Bouba? (Feu l’experiment abans de seguir llegint!)

A l’imatge que veieu a la pantalla, qui és Kiki i qui és Bouba?

Erick Beltrán ens presenta a Kiki i Bouba

Erick Beltrán ens presenta a Kiki i Bouba

“El poeta Mallarmé deia que no hi havia una paraula més rodona que “ballon” en francès.” Ens explica Erick Beltrán “Així també les paraules es relacionen amb certes formes, el “Buba” ens pot fer pensar en les corbes i el “Kiki” en els angles aguts. També amb aquest pensador va sorgir el concepte de sinestèsia.

A continuació l’artista ens mostra un vídeo en que l’artista cyborg Neil Harbisson – que va nèixer cec al color i que el pot veure gràcies a un dispositiu instal.lat al seu cap- ens presenta una relació sinestèsica entre els colors i el so.

Beltrán segueix compartint amb nosaltres les seves teories sobre la percepció del món, sobre la forma en que el coneixem. De seguida ens descobrirà una interessantíssima teoria a partir de la qual l’univers podria nèixer d’una fulla de paper. Beltrán ens mostra un esquema de com a partir d’aquesta fulla, que podriem doblegar, però també dividir en mil bocins, generariem una o altra cosmovisió. Diferents maneres de veure el món: la del modernisme, la del classicisme… són només alguns dels exemples de la complexa estructura davant de la qual ens situa l’artista mexicà.

Les "teories de l'univers" d'Erick Beltrán i Pere Castells.

Les “teories de l’univers” d’Erick Beltrán i Pere Castells

Si a partir del full de paper podriem triar una o altre manera de veure el món, o, construïr un món vist d’una o altre manera, Pere Castells, en certa manera, en fa un símil amb la cuina. Triem una sèrie d’elements, en aquest cas culinaris, per crear alguna cosa…

SISTEMES OBERTS_16 DESEMBRE_pastissos

Una teoria de l’univers també pot amagar-se en un pastís de xocolata!

Però, tot i que els ingredients que han fet servir els tres grups per fer els pastissos són els mateixos, cada un d’ells ha triat una forma i una decoració diferents… o potser no tant…. “A partir d’un conjunt d’ingredients diferents hem arribat a una estructura. Però tots, per exemple hem triat posar per sobre la decoració, és una qüestió cultural, que es relaciona amb el nostre coneixement adquirit”. També a la seva obra El món explicat, Erick Beltrán basteix una teoria, o anti-teoria, sobre el coneixement adquirit i com construïm diferents teories davant allò que, en principi, no coneixem. A partir de llançar a diferent gent de diferents llocs  la qüestió: Que és el món?  l’artista ha anat compilant prop de tres mil preguntes diferents  que van des de Que és una cèl·lula? a Qui decideix el preu d’un cotxe? o Qui decideix quan sorgeix una nació?.Partint d’aquesta premissa, a l’artista li ha interessat crear un aparell per a l’especulació. Argumentant que per respondre a la pregunta “què significa el món” o simplement per anar responent a tots aquells interrogants als quals ens enfrontem diàriament la nostra màquina de coneixement es divideix en tres àrees diferenciades:

 1. Recórrer a zones dins del cervell on se situen els coneixements adquirits, la qual cosa no necessitem comprovar per saber que funciona, la qual cosa sabem que és cert, això és, el coneixement acadèmic. Per exemple, no necessito comprovar que la terra és rodona. Aquests són els nostres límits de l’univers, la qual cosa podem conèixer.

2. El coneixement a partir de l’experiència pròpia: el foc crema. No necessito llegir-ho per saber-ho.

3. Espai negre, el no saber, la ignorància.

El que realment li interessa a Erick Beltrán és observar que passa quan ens enfrontem al que no sabem. Segons ell, davant preguntes de les quals desconeixem la seva resposta especulem, unim trossos d’aquelles dues primeres àrees del coneixement per poder sobreviure al món –o simplement perquè som incapaços d’assumir humilment que no sabem alguna cosa-. L’especulació ens ajuda a fer funcionar el món i tots tenim i usem aquestes estructures. Fem ponts, teories o especulacions personals encara que sapiguem que en general són falses. És evidentment un coneixement no especialitzat, conclusions de funcionament quotidià, nodes que anem connectant, que anem creant i rebutjant diàriament.

Per portar a terme aquest procés l’artista ha viatjat a Brasil, Holanda i Barcelona i amb l’ajuda d’antropòlegs s’ha dedicat a fer preguntes a la gent en llocs on es trobessin relaxats –bars, parcs, etc.- L’objectiu era que especulessin, que portessin a terme el procés que hem descrit en el paràgraf anterior. Beltrán afirma que després de dues cerveses la gent s’anima a explicar, encara que no ho sàpiga, per què el cel és blau. Les entrevistes solien ser molt llargues per fugir de l’aprenentatge acadèmic estricte i poder anar fent emergir aquestes teories personals completament especulatives. En ocasions fins i tot jugava a llançar una bateria de preguntes per crear curtcircuits; per exemple, preguntar primer: Per què la sang és vermella? La majoria respon que per la presència dels glòbuls vermells. Segon, per que les plantes són de color verd? La majoria respon que per la presència de la clorofil·la. Ara bé, diu que si a l’instant preguntes per què els tomàquets són vermells? Es produeix una col·lisió d’informacions en el nostre cervell, un nus de forces que s’uneixen per crear coneixement –no acadèmic-.Apareixen aquí les teories personals i ens adonem que realment la comprensió del món es funda diàriament en una acumulació constant de teories personals en expansió.

el_mundo_explicado_5_lightbox

Aquesta estructura de relacions l’artista la materialitza en la seva obra imitant el llenguatge d’auto validació de la ciència que alhora pren diferents formes d’exposició   (a les parets del museu, en format llibre, en format instal·lació).

Quan acostem tot aquest coneixement a  l’acadèmia aquesta el defineix com a  coneixement escombraria, però per a l’artista aquest és el coneixement que ens fa funcionar diàriament i per tant també és coneixement!. I això és el que recopila la seva obra El món explicat buscant i compilant ( a mode d’Enciclopèdia) el coneixement no acadèmic fruit d’un procés de treball basat en  l’especulació i que qüestiona un cop més l’existència d’un únic punt de vista per fonamentar la nostra percepció del món.

Després de la sessió d’avui, sense cap dubte molt profitosa, només ens queda completar el procès menjant-nos el pastís. I si voleu, podeu recuperar-la en el vídeo que hem enregistrat, en aquest enllaç! Però encara ens queda gana….de coneixement. El pròxim 20 de gener ens traslladarem de l’aula a les sales dels museus de la mà de l’artista Jordi Ferreiro i la coordinadora dels programes educatius del macba, i co-creadora de Sistemes Oberts, Yolanda Jolis. De nou, els assistents del curs participarem activament en una sessió centrada en la experimentalitat artística.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en cuina i ciència, Segona sessió, teoria del color, teories del coneixement i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.