Relat del 18 i 20 de març

Aquesta setmana dedicarem un sol post a les dues sessions de Sistemes Oberts, ja que ens ha visitat, tant dilluns com dimecres, el Carles Guerra, conservador en cap del MACBA i un dels comissaris de la nova proposta de la col·lecció del museu que vam recórrer a les sessions de la primera setmana de març.

Carles Guerra i Josep Perelló

Carles Guerra i Josep Perelló

“Com treballa un comissari?” Davant d’aquesta qüestió de partida, el Carles Guerra ens explica com “fa dir les obres que té al davant el que vol que diguin”, per exemple, en aquesta proposta de la Col·lecció, els Episodis crítics (1957-2011). “Pensar una exposició no és un moment idíl·lic, has de tenir en compte un espai, un context, en aquest cas el MACBA i el seu discurs, i les idees dels professionals que hi treballen. Això vol dir que cadascú dispara una idea, sorgeixen moltíssim conceptes, idees incommensurables que pertanyen a universos molt diferents. Llavors, com a conservador en cap, provo que aquestes idees puguin trobar-se en un mateix univers. Per exemple, un univers discursiu pot ser l’interès a mostrar què passava a inicis dels anys 70 no només en l’àmbit de l’art, sinó considerant la societat, la política…”.

Així, ja podem deduir que el primer d’aquests “sistemes oberts” presents en el Museu d’Art Contemporani és el mateix comissariat d’una exposició, que ha d’aspirar a generar entre el públic una conversa. Un fecund intercanvi entre els visitants del museu, les obres exposades i el discurs resultant de les constel·lacions temàtiques proposades pels comissaris. Però, a més, les obres mateixes, no limiten el seu significat a la intenció de l’artista… “Una obra” continua Guerra “tampoc té un missatge unívoc. D’una banda hi ha la intenció de l’artista, però a més, desprès, va prenent uns significats, uns valors… diferents. No hi ha res permanent, no hi ha un ‘aquesta obra significa això’. Si una obra tingués un significat tancat, quin paper ens quedaria pel comentari, la crítica, inclús, per a la pròpia invenció?”

El grup La curiositat no té límits

El grup La curiositat no té límits

Tampoc la distribució de les sales de la planta 1 del museu, on s’exposen els Episodis crítics, és un sistema tancat. De fet, l’arquitecte Richard Meier va concebre l’edifici destinat a albergar-hi art i, a més, contemporani, com un espai voluble, viu, fins i tot mutant, obert a les necessitats arquitectòniques de cada exposició. En el cas dels Episodis crítics, ens explica Guerra, “l’espai havia de ser al més obert possible. Així, veiem el reflex de Casa de Vetti II (House of Vetti II, 1983) de Robert Morris en l’Obra Mirall (Mirror Piece, 1965) d’Art & Language, però també altres obres com El petit general (Pinball Machine) (1967-1968) d’Öyvind Fahlström…”

Com el públic que visita les sales, els conservadors són també uns bons conversadors o, millor, relators. “S’ha de construir un relat”, ens diu el conservador en cap del MACBA, “que és una estructura cognitiva bàsica. Podem pensar un comissariat com la construcció d’un conte, que té una estructura rígida, però és capaç d’albergar moltes variables… Així, un comissari ha de continuar la tasca de producció de significats. És molt important que una exposició es pugui construir com un relat, perquè és en el llenguatge on la peça creix i acaba sent productiva. Si es pot parlar d’una obra, llavors tindrà algun punt d’interès. Arribem a sales i ens posem a parlar. (Una conversa pot ser també amb un mateix). Les obres més interessants són les que et permeten especular, són catalitzadors que inicien aquests moments de col·lectivitat. Així, la conversa esdevé una manera de posar en valor les obres d’art. Quan penses una exposició, calcules les possibles converses, i et qüestiones com t’interessa que es produeixi el pas d’una obra a una altra.”

La noció de sistema no només concerneix el comissariat, les obres i els mateixos espectadors que erigeixen sistemes lingüístics oberts, xarxes de significats, al seu entorn. En els Episodis crítics, la nova presentació de la col·lecció, la noció de sistema es va tornar una mena de leitmotiv, ens comenta Carles Guerra. “Parlem d’un moment en què la globalització, el sistema global, comença a ser percebuda pels artistes, que comencen a rebre, mitjançant els mass media, informació de tots els racons del món. Recordo, de petit, sopar veient les notícies sobre la guerra del Vietnam, la revolució d’Iran…. a la televisió. Es tractava, però, d’un món que no era experimentable empíricament. Només en teníem una experiència cognitiva, per exemple a través de la televisió, basada en una presentació força completa dels esdeveniments presents al món. Així, si coneixem empíricament el nostre barri, els nostres carrers, és perquè hi vivim una experiència directa; en canvi, el món que veiem a través de les imatges, el sabem representar, però no el podem experimentar. És en aquest punt que comencem a patir una mena de trauma. Sembla que coneixem el món però l’únic que podem fer és creure-hi, no el podem comprovar (empíricament). Als artistes que presentem en l’episodi “L’art de la primera globalització”, els interessa molt aquesta “primera globalització”, que arriba, en gran mesura, mitjançant una sèrie de representacions visuals.”

Durant els anys 70 una de les qüestions lligades a la globalització serà la de com representar un sistema (en l’àmbit científic a partir d’investigadors com Maturana emergeix la noció de sistema). A Cub de condensació (Condensation cube, 1965), per exemple, Hans Haacke, tanca un procés natural, el de la condensació de l’aigua dins un cub de metacrilat. Però el de l’art també és un sistema que exploren artistes presents en aquest capítol de la col·lecció com Marcel Broodthaers a Elogi del tema (Eloge du sujet,1974). Es tracta d’una obra en què analitza com produïm significat i, associant diferents mots a objectes amb els quals semblen no correspondre’s, trenca la tendència per la qual acceptem o normalitzem una convenció entre un significat i un significant, que és totalment arbitrària. Carles Guerra acaba la seva intervenció comentant altres obres de “L’art de la primera globalització” que havíem comentat en posts anteriors, com Santa comida de Miralda, o l’obra CC3-Maileryn. Quasi Cinema (Progrés dels experiments en bloc en el programa Cosmococa) (CC3-Maileryn. Quasi Cinema (Block-Experiment in Cosmococa-Program in Progress, 1973) de Neville d’Almeida i Hélio Oiticica. Ens trobem davant la metabolització d’una globalització que, com la droga o el menjar presents en ambdues instal·lacions, circula per l’interior del cos, entra dins de l’individu. Si voleu seguir sentint el Carles Guerra parlant dels Episodis crítics ho podeu fer aquí. D’altra banda, durant la seva intervenció, ha citat algunes obres de més que recomanable lectura com Los trazos de la canción, de Bruce Chatwin (Ed. Península), un fascinant llibre de viatges que ens acosta a la màgia dels aborígens australians, que imaginen el món naixent a través de les cançons dels primers déus, igual que el comissari mitjançant el llenguatge va construint el seu discurs, les diferents topografies o constel·lacions a l’entorn de l’art contemporani que mostra cada nova proposta de la col·lecció; o La imagen de la ciudad (Ed. Gustavo Gili), on Kevin Lynch desenvolupa el concepte de mapa cognitiu, a través del qual ens relacionem amb el nostre entorn, per exemple, la ciutat.

Després de la intervenció de Carles Guerra, Josep Perelló ens ha parlat de la teoria dels sistemes en l’àmbit científic. Ens explica com “La mecànica fa abstraccions, treballa a partir de la construcció de sistemes. Però això no correspondria amb el que ens explicava el Carles Guerra, no és un ‘sistema obert’, sinó un discurs molt estable. La primera esquerda del determinisme de la mecànica clàssica va ser l’aposta de l’infini-rien de Blaise Pascal. La segona esquerda al determinisme de la mecànica clàssica”, continua Josep Perelló, “va ser l’estudi de sistemes complexos.” I ens explica a grans trets el naixement de la teoria del caos, el problema dels tres cossos pensat al segle XVII par Henri Poincaré.” Tot seguit, el científic ens mostra alguns exemples molt sorprenents com l’oscil.lació del Tacoma Bridge, degut al fenomen de ressonància per la velocitat del vent, o la sincronització d’uns metrònoms que en un primer moment s’han accionat a un ritme diferent.

Després de la intervenció del comissari i el científic, els assistents a les dues sessions de Sistemes Oberts han plantejat qüestions tan interessants com la possibilitat d’aplicar aquesta noció d’obertura, de procés, a un altre sistema, ni el científic ni el de l’art: l’educatiu. I, després del debat, els diferents grups s’han reunit per continuar treballant en uns projectes que ben aviat es posaran en pràctica a les aules.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en CInquena sessió i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.