Relat del 6 de març

Avui el recorregut pels Episodis Crítics (1957-2011), la nova proposta entorn la col·lecció del MACBA, ha estat a càrrec de l’educadora Cloe Masotta, acompanyada del científic Josep Perelló. Amb quins materials treballa l’art contemporani? Aquesta ha estat una de les primeres qüestions que hem començat a respondre davant de l’assemblatge de Robert Rauschenberg, Sense títol (1972). Es tracta d’una peça elaborada amb una caixa de cartró corrugat, un cable de cautxú i cinta adhesiva que se sosté a la paret mitjançant una estructura de fusta. Allò que la societat rebutja per inservible, una caixa de cartró vella, per exemple, pot adquirir un altre valor quan l’artista en fa una obra d’art. També Raymond Hains, a Sense títol (1998), elabora una crítica a la societat de consum a partir de l’ús de materials que considerem de rebuig, mitjançant l’apropiació d’una tanca publicitària on el paper ha estat arrencat per un vianant anònim que l’artista trasllada del carrer a les sales del museu.

La Cloe parla d'alguns materials de l'art contemporani

La Cloe parla d’alguns materials de l’art contemporani

Junt amb la diversitat de materials, en molts casos aliens a l’àmbit artístic i procedents d’un entorn quotidià, la idea de procés és present en moltes obres de la col·lecció. A Gran Error (1998), l’artista català Ignasi Aballí, ha fet servir corrector, Tipp-Ex per pintar un quadrat blanc a sobre d’un quadrat negre a la paret del museu. Aquesta és només una de les obres en que ha investigat les possibilitats del Tipp-Ex, en d’altres com Correcció (2001), pintava de blanc un mirall amb el mateix material. El resultat era també un quadrat blanc que gairebé es confonia a la paret, però no com l’obra que ens ocupa, que, d’alguna forma, passa a formar part d’aquesta. Això que fa que gairebé puguem imaginar el procés de treball de l’artista venint al museu a fer l’obra. Què passarà el dia que Ignasi Aballí no hi sigui? És el quadrat blanc, que en corregeix un de negre, l’obra o allò que anomenem “obra d’art” serien més aviat les instruccions d’execució de l’obra? Al costat de Gran error, veiem la instal·lació Pell 1 (1995), un quadrat transparent de les mateixes dimensions. Aquest cop el material utilitzat és vernís i, com anuncia el títol, ens trobem davant d’una mena de membrana que, amb molta cura, el personal de restauració podria traslladar a una altra exposició quan acabi aquesta proposta de la col·lecció. Ignasi Aballí està molt interessat a fer-nos pensar en la naturalesa de la imatge, d’allò visible, i de com ens situem en un museu davant d’una imatge transparent. (Si voleu sentir l’autor explicant la seva trajectòria ho podeu fer des d’aquí.)

Visitant les sales del MACBA

Visitant les sales del MACBA

Quan vèiem el quadrat negre corregit amb un quadrat blanc, en certa manera érem davant d’una pintura monòcroma. Què passa si duem a l’extrem aquesta idea de la pintura monocroma fins arribar al mirall? Ens situem davant d’Obra Mirall, del grup d’artistes conceptuals Art & Language, que també vam visitar durant la sessió del 4 de març. La Cloe ens explica que Obra mirall “és una obra d’un grup d’artistes que comencen la seva trajectòria en el món de l’art contemporani mitjançant un conjunt converses que impliquen una concepció de l’elaboració de la teoria com un procés obert. Una de les idees d’aquest grup és anar creant esquerdes, mitjançant les seves conferències i publicacions, en totes aquelles teories monolítiques de l’art contemporani que podien derivar, per exemple, en certa noció de cànon tancat. El següent pas d’aquest grup d’artistes serà teoritzar, per exemple, sobre la història de la pintura a partir d’objectes com aquests miralls. Però, a més, a la paret del costat trobem una sèrie de papers manuscrits i cal·ligrafiats, una mena d’instruccions que ens indiquen les dimensions i els materials d’altres miralls. Cada cop que llegim cadascun d’aquests textos segurament imaginarem allò que descriuen. Com succeïa davant l’obra de Ignasi Aballí, en què en un quadrat blanc poden cabre totes les imatges, aquesta peça d’Art & Language també presenta la idea d’una obra oberta amb múltiples possibilitats.”

A El petit general (Pinball Machine) (1967-1968), igualment present en la passada sessió de Sistemes oberts, en què situàvem l’obra en el context de l’art de la primera globalització, Öyvind Fahlström pinta fotografies artístiques, d’altres procedents de notícies de l’època i també fotografies pornogràfiques i imatges capturades per ell mateix que situa flotant en una mena de piscina, on, a més, podem veure diversos objectes submergits. La Cloe pregunta què pot implicar que aquestes imatges estiguin flotant. Les respostes dels participants de Sistemes Oberts ens donen una pista: llibertat i moviment. Com ens comentava el Víctor en la visita del 4 de març, l’artista va pensar l’obra per convidar el públic a completar-la a través de la seva interacció: movent les peces, bufant i fent-les xocar com les bales del pinball que li dóna títol (és per això que veiem una sèrie de números en cada un dels suports de metacrilat i escuma junt amb les diferents fotografies). De tal manera que, com en les obres que hem vist en aquest recorregut, seguim parlant de processos i d’obres obertes. La nostra guia ens convida a imaginar tots els relats que podríem construir mitjançant la juxtaposició de les diferents imatges. Les possibilitats són infinites.

Com en la sessió anterior, Condensation Cube (1965), de Hans Haacke, ha estat una obra cabdal per entendre la intersecció entre teories científiques i el mitjà artístic que estem treballant a Sistemes oberts. Igual que el científic Giancarlo Franzese, el físic Josep Perelló ens ha ajudat a comprendre el procés de la condensació de l’aigua, que dóna peu a l’obra de l’artista alemany.

A continuació ens hem aproximat breument a la reflexió sobre la identitat des del punt de vista del gènere que realitzen alguns artistes durant els anys setanta, quan la dona esdevé un objecte en molts dels mitjans de comunicació de masses. Així és com en unes obres, no exemptes de ironia, veiem com l’art contemporani qüestiona el rol de gènere present en la publicitat i els mitjans: des de les manipulacions a partir d’esgarrapades del paper de les revistes de moda, que mostren rostres i cossos “perfectes” a Dones de paper (1976-77) de Sanka Ivekovic, passant per Expositor núm. 18 «Sucre i espècia» de l’artista alemany K. P. Brehmer, fins a les peces que configuren Mimetisme relatiu (1975) de Dorothée Selz, que s’apropia de imatges de revistes eròtiques de l’època per imitar-ne les figures.

Finalment, ens hem acostat a la instal·lació Santa comida (1984-1989), del pioner del eat art Miralda, obriu bé els ulls i les orelles, perquè, des d’aquí, podreu gaudir de l’obra a través de les paraules del seu autor. Però aquí no acaba la nostra aproximació a l’art contemporani a partir de la col·lecció del MACBA, ja que, la setmana que ve, recorrerem l’exposició amb els seus comissaris, que ens explicaran com, en el seu discurs, hi són ben presents algunes teories científiques rellevants.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en quarta sessió i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.