Relat del 4 de març

Avui, el Víctor Ramírez, un dels educadors del museu, acompanyat del científic Giancarlo Franzese, ens ha fet ofert un tast dels Episodis Crítics (1957-2011), la nova proposta que el MACBA fa del seu fons artístic des del passat novembre de 2012. La col·lecció del MACBA no és “permanent”, sinó que any rere any nodreix múltiples propostes expositives, diferents discursos dels comissaris que, en un procés d’investigació constant, descobreixen al públic el que amaguen els magatzems del museu. Així, el fons de més de 5000 obres que el MACBA comparteix amb la Fundació la Caixa també és un sistema viu susceptible de generar diversos discursos i constel·lacions temàtiques a l’entorn del fascinant escenari de l’art contemporani.

Visita a les sales del MACBA

Visita a les sales del MACBA

La primera peça que hem visitat és Obra mirall, del grup d’artistes conceptuals Art & Language, que forma part del primer capítol dels Episodis crítics Cal fugir del contingut com d’una plaga. D’una banda, un conjunt de papers mecanografiats i cal·ligrafiats en què es descriuen diversos miralls. I, a l’altra paret, una filera de miralls, com els que podríem tenir a casa, que al museu s’han convertit en un objecte artístic. Despullats de la seva funcionalitat quotidiana, Art & Language els converteix en una poderosa eina teòrica que obre algunes de les qüestions principals del discurs de l’art contemporani: la presència de l’espectador per completar el significat de l’obra, però també una potent reflexió sobre la pintura posada en crisi a partir dels anys seixanta, després de l’eclosió als EUA de l’expressionisme abstracte. I també el tema de la “mort de l’autor” (que dóna títol a un cèlebre text de Roland Barthes), ja que, com comenta el Víctor, “l’autoritat de l’autor deixa de tenir rellevància, aquí no importa qui són Art & Language, aquí importa el públic, que és qui tanca la peça, atorgant-li significat”. No podríem pensar aquests miralls com unes peculiars pintures monòcromes que alhora reflecteixen en la seva superfície sempre canviant les obres que les envolten i els jocs del públic del museu amb la seva pròpia imatge?

Seguim el joc de miralls i ens situem davant una de l’obra que reflecteixen: House of Vetti II, del pioner de l’art minimal Robert Morris, que alhora defugirà de la tirania de la geometria i la celebració de les línies rectes d’aquest corrent per escriure el text Anti forma. Un text que va de la mà de la seva exploració de materials com el feltre, que treballa a l’obra que tenim al davant. El nostre guia ens descobreix el que hi ha darrera el títol de l’obra: els frescos eròtics que van trobar a les parets dels bordells de Pompeia. Si els miralls d’Art & Language reflecteixen les sensuals formes de feltre de l’escultura de Morris, el joc especular, o mise en abyme, continua quan descobrim que a la mateixa sala hi ha una obra en què el grup d’artistes conceptuals juga a fragmentar una imatge d’una de les escultures de Morris en una sèrie de llenços a cavall entre la pintura i la fotografia.

Però no ens perdem en aquest laberint de referències i reflexos i seguim el guia, que ara s’atura davant d’una piscina habitada per fotos pintades sobre diversos suports flotants de plexiglàs; es tracta de El petit general (Pinball Machine) (1967-1968) de l’artista d’origen suec Öyvid Fahlström. Una peça que torna a ser un joc obert que el públic la completi. Es tracta del segon capítol d’aquests episodis crítics en què s’ha estructurat l’exposició de col·lecció del museu. Abans de parlar de l’obra de l’artista suec, el Víctor ens situa: “ens trobem en el marc de l’art de la primera globalització. Durant els anys cinquanta i seixanta, el món es connecta a nivell mediàtic a través, per exemple, de la presència de la televisió a les llars, que ens permet saber què està passant en cada moment a cada racó del món. Hi ha artistes que es fascinen amb aquesta connexió global mediàtica i plantegen diverses obres.”

En la peça de Öyvind Fahlström, una immensa piscina d’uns 3000 l d’aigua, veiem diverses imatges, moltes de les quals procedeixen de mitjans de comunicació dels anys seixanta. Si ens hi fixem detingudament, descobrim que hi ha diferents colors predominants: el blau, lligat als Estats Units, el groc a la Xina, el vermell a Rússia i el verd i el al tercer món. També hi ha unes puntuacions a cada peça, ja que l’obra, tot i que avui per raons de conservació no pot ser manipulada per el públic, va ser plantejada com un sistema obert, com un joc de pinball, que convidava els espectadors a moure les peces a crear el seu propi mapa, la seva pròpia configuració del món. L’obra suscita una conversa entre els participants de Sistemes Oberts: és que els criteris de conservació que fan que avui el públic no pugui moure les peces fan que l’obra perdi significat? Quin criteri ha de prevaler: poder veure el treball de l’artista o, en canvi el de la interacció i el joc, posant, per exemple, còpies dels originals?

A Mapa polític del món (1970), Marcel Broodthaers ens situar una altra vegada davant un objecte quotidià: un mapamundi de principis dels setanta que ens torna a mostrar la idea de les connexions en un món global. L’artista ha inscrit en el mapa Figura 7.8. “Què ens recorda Broodthaers amb aquesta intervenció artística mínima?”. Ens explica el Víctor que “abans d’aquesta configuració concreta del món n’hi ha hagut moltes més, i s’espera que en vinguin moltes més. De nou, com a l’obra de Fahlström, apareix la idea que un altre món és possible, s’espera que canviï el món. De fet, aquest mapa ja no serveix, perquè hi apareixen l’antiga URSS, l’antiga Txecoslovàquia o l’antiga Iugoslàvia. No és l’única intervenció mínima que apareix o que canvia el contingut. Igual que fa en un altre mapa polític del món en què, afegint una e i eliminant la i i la ela de la paraula, allò ‘polític’ esdevé ‘poètic’.”

Giancarlo franzese ens aporta el seu punt de vista en les sales del MACBA

Giancarlo franzese ens aporta el seu punt de vista a les sales del MACBA

Ara és el torn d’una peça de la qual havíem parlat en altres sessions de Sistemes Oberts: Condensation Cube (1965), de Hans Haacke. El Gianfranco Franzese ens explica detalladament el procés físic que l’artista alemany ha tancat en un cub de metacrilat, que esdevé el suport de l’obra, i no l’obra mateixa, com molts de nosaltres creiem. Així, l’obra és el procés de condensació de l’aigua que es va donant de forma cíclica. I aquesta condensació depèn de les condicions de la sala: la temperatura dels llums que la il·luminen i també la calor dels cossos dels espectadors del museu que recorren les sales. Així doncs, ens trobem davant d’un sistema viu, en canvi perpetu. Aquesta obra és essencial per entendre la proposta dels comissaris de l’exposició, lligada a diverses teories científiques, que el dia que ve ens oferiran el seu punt de vista sobre aquesta proposta a l’entorn de la col·lecció.

Grup que vol treballar l'origen de la vida

Grup que vol treballar l’origen de la vida

Després de visitar el museu, els grups de treball s’han reunit per continuar dissenyant les activitats. Avui, s’ha unit a nosaltres un grup que fins aquesta sessió s’havia comunicat només de forma virtual, a través de la xarxa. La seva proposta de treball parteix del relat del cicle de la vida que una professora de biologia està treballant al centre. El repte que ens plantegen és la plasmació física d’aquest procés mitjançant l’expressió artística, el treball conjunt entre els docents de ciències i els de plàstica amb els alumnes.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en quarta sessió i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.